Durant anys, quan es parlava de Pego al mapa musical valencià, el relat s'escrivia en plural, com si el poble tinguera una veu coral que sonava des de diferents escenaris alhora. Es parlava de grups de escenes compartides, d'una manera d'entendre la música que naixia del conjunt i creixia en comunitat.
D'allà van eixir formacions com La Gossa Sorda, Smoking Souls y reacció, projectes que van situar el municipi al circuit valencià i que van consolidar una identitat musical reconeixible. Pego no només era un lloc d'origen: era un punt de trobada, un taller de cançons col·lectives.
Hui, però, sembla que el paisatge ha canviat d'enquadrament.
Els noms que ocupen el primer pla ja no són grups sinó projectes en solitari: cinquè, Romàntic Dimoni, Drassen, Pep de la Tona -aquest últim, que malgrat funcionar com a conjunt, s'identifica sota un nom propi-. El plural ha esdevingut singular. És un relleu generacional o una transformació més profunda en la manera de crear i produir música? L'auge de les identitats individuals és una resposta al context digital o una evolució natural després d'anys de trajectòria compartida?
Del «nosaltres» al «jo»
«Hi ha més individualisme, ja no hi ha tants grups com abans», assenyalava Josep Nadal (Pep de la Tona) en una entrevista a Onda Cero, en analitzar la situació actual de l'escena valenciana. La frase funciona gairebé com un diagnòstic: menys formacions estables, més projectes signats amb nom propi.
Però, és realment individualisme en sentit ideològic o estem davant d'una nova arquitectura del treball creatiu?
Molts dels artistes que hui encapçalen propostes personals provenen d'experiències col·lectives. Carles Caselles va ser vocalista de Smoking Souls abans d'iniciar la seva etapa com Romàntic Dimoni. cinquè y Drassen van formar part de reacció; Drasen també va integrar La Fumiga. Pep de la Tona reprèn l'activitat musical amb el retorn de La Gossa Sorda després de la seva etapa política.
No són trajectòries que comencin des de zero. Són camins que es bifurquen. L'escenari ja el coneixen; la diferència és la signatura al peu del cartell.
És una qüestió dautonomia artística? De control creatiu? D'adaptació a una indústria que millor visibilitza els noms propis que les estructures col·lectives?
La paradoxa de l'individualisme col·lectiu
Tot i tractar-se de projectes personals, alguns d'aquests artistes subratllen la dimensió col·laborativa del seu treball. Cinquè ho expressava amb claredat: «El projecte porta el meu nom, però hi ha un bon nombre de grans professionals al darrere». El nom en solitari, doncs, no elimina l'equip; ho reorganitza.
Darrere de cada llançament hi ha productors, directors artístics, realitzadors, tècnic. Hi ha una xarxa que sosté la proposta encara que el focus apunti una sola persona. El solista és la cara visible d'un procés igualment col·lectiu?
Carles Caselles ha defensat en entrevistes, com a l'entrevista de Propaganda pel Fet, «que el seu alter ego, Romàntic Dimoni, neix de la convicció que la tendresa també és política i que la llibertat, si no és compartida, no és llibertat». El projecte pot ser unipersonal en allò formal, però el seu discurs apunta cap a allò comú, cap a allò col·lectiu, cap a la necessitat d'enllaços en temps de fragmentació.
També destaca la importància de la producció audiovisual en aquesta nova etapa. Videoclips treballats amb cura, direccions artístiques coherents, vestuaris pensats com a extensió del discurs musical. En llançaments recents de Drasen, per exemple, cada pla sembla respondre a una intenció narrativa; cada decisió estètica construeix identitat.
Potser la pregunta inicial —què està passant a Pego?— no tingueu una resposta tancada ni una etiqueta definitiva. Potser no és un boom en sentit clàssic, ni una ruptura radical amb el passat, sinó una mutació silenciosa: la mateixa energia creativa que abans s'expressava en plural ara adopta el singular sense abandonar del tot l'arrel compartida.
