Llocs abandonats, paratges terrorífics o racons plens de misteri i curiositats. La Marina Alta comporta localitzacions amb llegendes i relats enigmàtics i tenebrosos dignes de rememorar durant el dia més esgarrifós de l'any. Aquest és un recorregut per aquests dotze llocs més terrorífics i colpidors de la comarca.
Casa de la Tia Xima – Benimeli
Històries de bandolers i tresors robats i ocults són els que envolten la Casa de la Tia Xima de Benimeli. El famós robatori de Benimassot, comès el febrer de 1874, va ser un dels més sonats que va perpetrar la quadrilla de bandolers de la Marina Alta capitanejats pel conegut Josep de la Tona, de Pedreguer.
S'explica que van ser 34 lladres els que van assaltar l'església de la Puríssima Concepció de Benimassot, localitat de la comarca veïna del Comtat, per tancar-hi les veïnes i veïns de la localitat que acudien a primera hora a missa. Allà, van obligar els més rics a obrir-los casa seva per saquejar tot objecte de valor que contenien, mentre la resta dels ciutadans estaven tancats sense poder impedir els robatoris.
Un cop acabada la feina, la quadrilla de bandolers va escapar a través de les muntanyes de tornada a la Marina Alta. La Història narra que tot el botí estava valorat en uns 55.000 reals, més de mig milió dels euros actuals. I tot aquest tresor va ser ocult, precisament, a casa de la Tia Xima de Benimeli, sogra d'un dels components de la quadrilla de bandolers de Tona. Segons explica la MACMA, aquest tresor no va eixir mai de la casa.
Cova de la Garganta – Senija
Expliquen les llegendes que les coves de la comarca servien als bandolers, tan estesos entre el segle XVI i el XIX, de refugi a les seves fugides. Un abric fosc per a les llargues nits.
És popular la història que explica que la Cova de la Gola de Senija era un d'aquests amagatalls per, ni més ni menys, que el bandoler Josep de la Tona. Tot i això, experts en el bandolerisme de l'època, com el periodista Manel Arcos, asseguren que no és probable que això passés. Al capvespre, buscaven un llit còmode on refugiar-se, com faria qualsevol.
El Clot del Lliri – Pedreguer
Imagina't que agafes el cotxe un dia semidormit en direcció al bancal a pescar quan de sobte la terra sota els teus peus desapareix. No va ser concretament sota els peus, però gairebé va ser el que va passar a un veí de Pedreguer durant un matí d'agost del 1982. Es va aturar amb el cotxe davant d'uns tarongers del camp d'un altre veí conegut com El Lirio en notar una gran sacsejada. Al moment, els tarongers davant seu van desaparèixer i un núvol de pols va embolicar el lloc. Quan aquesta es va dissipar va poder veure que, allò que abans era terreny ple d'arbres, ara era un enorme forat que semblava que no tenia fi.
Es diu que aquesta espectacular bretxa, el final de la qual ningú no ha aconseguit trobar, pararà al mateix nucli del planeta. Fins i tot hi ha gent que apunta que és la porta d'entrada de l'infern. Ara bé, això no pot ésser més fals. La veritat és que sí que se'n coneix la profunditat i, tot i que és ben profund, no arriba als 100 metres. De fet, s'ha omplit d'aigua fins a dalt en algun episodi de fortes precipitacions.
Tot i això, és innegable que el misteri envolta aquest lloc que va canviar el terreny de forma abrupta en un obrir i tancar d'ulls. Alguns experts diuen que la gran obertura es va produir a causa dels gasos de l'aigua subterrània que van erosionar la roca, però qui en sap…
El túnel del barranc – Beniarbeig
Sota Beniarbeig s'amaga una via destinada només als més atrevits. A tots dos extrems del municipi podem trobar dues enormes boques que donen la benvinguda a un trajecte d'aproximadament 1 quilòmetre sota la superfície, on la foscor regna engolint qualsevol indici de llum.
Qualsevol persona que s'hagi submergit al It de Stephen King pot apreciar moltes similituds entre aquests túnels de Beniarbeig i els de Derry. Una de les entrades donant al riu Girona en una àmplia zona un poc entollada i amb una frondosa mala herba que recorda els Barrens de King.
Fa unes dècades, quan el túnel era encara més curt, molts joves es desafiaven a creuar-lo. Després de l'ampliació cal ser molt valenta, o inconscient, per endinsar-se a les fosques entranyes de Beniarbeig, cosa que no aconsellem gens. Qui sap si també s'hi amaga algun pallasso a l'interior.
Llombai – Vall de Gallinera
Llombai forma part de la ruta dels vuit pobles de la Vall de Gallinera. Literalment és un carrer, una filera de cases que conformen un municipi, xicotet. Encara es poden observar els vestigis del que va ser. Algunes cases presenten objectes de les famílies que hi vivien, no fa tampoc tant. Llombai va quedar deshabitat a finals dels anys 70 i ho ha estat durant molt de temps. Per sort, des del 2022, encara que són poques, algunes famílies tornen a habitar ia omplir l'ambient amb un poc de llum.
Però Llombai ressona a la memòria dels veïns de la Vall per ser el poble on vivia un peculiar home. Molts en deien l'alemany de Llombai. Malgrat el malnom, ara se sap que aquest home era iugoslau, es deia Stefan-Gregor Raiter i va arribar al municipi durant els anys 40. I allà va romandre, més només que una altra cosa, fins a la seva mort el 1977.
El misteri que plana sobre aquesta figura, perquè mai no es va poder demostrar clarament, és que era un nazi fugit i ajudat a l'Espanya dels 40 per refugiar-se i no ser mai trobat. Segons expliquen els veïns de la Vall de Gallinera, era un home solitari, excèntric en alguns sentits, que fregava la mendicitat caminant descalç i sense res propi que emportar-se a la boca.
Es diu que el carter s'encarregava de portar-li una barra de pa cada dia, que també robava fruites i hortalisses d'horts propers on vivia o que rebia un poc de menjar dels habitants contigus a Llombai.
Túnel del Mascarat – Calp
El túnel del Mascarat és molt conegut tant per conductors com per amants dels esports extrems o senderistes. Se situa entre Calp i Altea i és l'encarregat de donar-hi accés entre les dues comarques. Sobre ell planen dues llegendes, segons indica el diari El Español.
D'una banda, es narra que, després de l'expulsió dels moriscos el 1609, va aparèixer en aquesta zona un home d'aparença estranya que vagava solitari sense parlar amb ningú. Els habitants de les poblacions properes el van anomenar el Mascarat sense saber certament qui era. Es diu que aquest home va estar mesos vagabundejant per la zona, però, de cop i volta, un dia va desaparèixer. Els veïns es van assabentar que les autoritats havien penjat un capitost moro que s'amagava amb els seus guerrers a les serres d'Aitana i Bèrnia. Per aquest motiu, molta gent va pensar que podria tractar-se del famós emmascarat del lloc.
L'altra llegenda explica que el Mascarat era un jove malalt de lepra, que s'ocultava per la zona veient passar els seus dies i esperant que li arribés la mort. El tèrbol de l'assumpte és que el pobre noi portava posada una màscara perquè ningú no poguera veure-li la cara. La lepra ho havia desfigurat i la repúdia de la gent el va portar a prendre aquesta decisió. La història diu que, passat un temps, el jove va desaparèixer i només en va quedar la màscara. L'objecte es va trobar a prop del túnel que el va amagar de les pors.
El Cementeri dels Anglesos – Dénia
La capital de la Marina Alta té una rica i llarga història. La seva condició de port de gran rellevància per a fins bèl·lics o empresarials ha propiciat que la costa denier fos solcada per una infinitat d'importants naus al llarg de segles. Algunes trobant la seva fi en aquesta enganyosa costa.
Entre la mala herba de la Marineta Cassiana, ocult a escassos metres d'una de les passejades amb més afluència de transeünts del municipi, es troba el conegut com a Cementeri dels Anglesos, el qual és sens dubte un de els deu llocs més terrorífics de Dénia. Es tracta d'un conjunt de làpides antigues i en pèssim estat de conservació que estan entre un bosc salvatge que s'ha format en el que abans era un cementeri.
S'hi explica que descansaven els mariners que van perdre la vida al naufragi de la Fragata la Guadalupe a finals del S.XVIII. Una llegenda nodrida per aquest fosc passat de naufragis a què ens referíem. Però res més lluny de la realitat, ja que la construcció d'aquest cementeri es remunta al 1856, quan el vicecònsol anglès a Dénia decideix construir un cementeri per enterrar els seus compatriotes no catòlics. Aquest mateix any es va enterrar a la primera persona i fins al 1913, any en què es va realitzar el darrer soterrament, es van enterrar en total a 14 persones. A hores d'ara no queden cossos, ja que van ser repatriats. Allí només van quedar les tombes obertes entre l'espessor d'un lloc de Dénia que sembla tret d'una pel·lícula de terror mateixa.
Cova Fosca – Vall d'Ebo
La Vall d'Ebo amaga una gran quantitat de coves, totes amb una gran història i perfectes per als amants de l'espeleologia. En aquest cas, parlem de la Cova Fosca, coneguda de sobres pels seus estrets i foscos passadissos no aptes per a claustrofòbics. Els veïns de la zona la coneixen com el corral, ja que, antigament, la part més externa de la cavitat es feia servir per a aquest fi.
Els 70 i 80 centímetres màxims d'amplada que tenen els accessos a l'interior de la cova feia que molts no gosessin passar a la part profunda. D'aquesta manera, es va crear la llegenda que la cova amagava grans rius subterranis i pous de profunditat incalculable.
El 1980 es va descobrir que al fons de la Cova Fosca hi ha pintures d'art rupestre del Paleolític i cables elèctrics abandonats. Actualment, la cova està tancada al públic, però en altres temps va ser un lloc de pelegrinatge per a molts curiosos. El seu nom, sens dubte, produeix el misteri i la incertesa que, per descomptat, els primers visitants van haver d'experimentar.
Antic psiquiàtric – El Verger
Es tracta de l'edifici abandonat d'un antic psiquiàtric o, com en diuen comunament els habitants més joves del Verger, el manicomi. Es troba a l'entrada del poble, encara que has de fixar l'atenció per trobar-lo, ja que passa desapercebut si no saps de la seva existència. Segons expliquen, als voltants hi havia una bassa de reg de considerables dimensions. Per aquest motiu, molts dels veïns que la van arribar a conèixer, simplement s'hi refereixen com «la bassa».
Al psiquiàtric hi havia persones de totes les edats. Tot i això, s'explica que el sanatori va iniciar la seva vida per acollir nens i nenes amb algun tipus de deficiència i que no era del tot ortodox amb els seus pacients. A causa del seu peculiar safareig, les històries narren que per tindre controlats els malalts els deixaven tot el dia lligats dins la bassa, la qual estava buida. D'aquesta manera, aquells que passaven els seus dies al psiquiàtric no tenien manera d'escapar-se sense rebre ajuda de l'exterior.
No obstant, una altra de les narracions que pots escoltar entre la gent del poble és que una vegada una pacient va alarmar massa el municipi. La dona es va escapolir, aquell dia no la van haver de llançar a la bassa, de manera que va córrer per escapar del seu captiveri. Finalment la van trobar vagant pels afores del poble, exhausta i nua. Potser algú la segueix veient a través de les finestres de l'edifici esperant a tindre una altra oportunitat per fugir.
Una altra de les curiositats que envolta l'antic psiquiàtric és la seva construcció peculiar. La façana davantera es caracteritza per estar plena de finestres. En canvi, el darrere compta amb escassos vuit o nou orificis. L'antic psiquiàtric del Verger algun dia va acollir la vida que li va donar la família de la Senyoreta de la Bassa, l'antiga propietària. Tot i això, anys després, i fins a finals dels 70, més o menys, les històries sobre els pacients maltractats arriben a enterbolir el bell paisatge que envolta l'edifici a les faldes de la Serra de Segària.
Ermita Sant Sebastià – Pego
A un quilòmetre de Pego, entre extensions de tarongers, hi ha el que abans era una alqueria islàmica coneguda a la zona com Benumeia. Un cop convertida la població morisca es va construir al lloc, probablement sobre el que era la mesquita del llogaret, una ermita que encara, hui dia, roman al lloc. Amb molts canvis, això sí, ja que va patir grans renovacions fins a quedar finalment completament abandonada.
Hui dia, la seva barroca arquitectura on es nota, i molt, el pas dels anys li dóna un aire ben terrorífic. El lloc està, com dèiem, totalment abandonat malgrat que es pot acostar qualsevol persona fins on descansen aquestes ruïnes. De fet, forma part de diverses rutes per visitar les ermites de la zona.
Ara bé, acostar-se a l'ermita de Sant Sebastià de nit, ha de ser una experiència capaç de robar el somni a qualsevol. La seva imponent arquitectura, envellida i al bell mig de la foscor, li donen un innegable aire a novel·la gòtica que podria fer reviure milers d'històries de cases encantades guardades a la memòria.
La bassa dels arcs – Xaló
Aquesta singular localització es troba entre els bancals de Xaló. La construcció es caracteritza pels arcs que s'erigeixen dins l'excavació, en rep el nom. Tot i això, també se la pot conèixer com a Bassa del Sapena, per la qual cosa es dedueix que així es deia el constructor que la va realitzar. Es tracta d'una bassa construïda entre finals del segle XVIII i principis del XIX, l'objectiu de la qual era recollir l'aigua que sobrava del sistema de regadiu del municipi.
En recollir l'aigua, aquesta s'emmagatzemava per evitar el malbaratament i així tornar a utilitzar-la quan fos necessari als bancals propers. El que crida l'atenció són els seus arcs. Es van aixecar com a estructura per subjectar canyes o altres elements vegetals per cobrir l'aigua i protegir-la millor amb l'ombra que generaven. La Bassa està construïda en maçoneria a base de blocs irregulars units amb argamassa de calç i, alhora, impermeabilitzada amb un morter més fi.
S'explica que la gent de l'època va arribar a pescar o, fins i tot, va aprendre a nedar-hi. La Bassa dels arcs és, sens dubte, un indret amb encant, amb un valor arquitectònic molt potent per a la zona i un orgull per als veïns de Xaló. Potser no és un lloc tan tenebrós com esperes, això sí, si la visites a la nit, porta llanterna, no siga que despertis amb un cop de porra al cap i dins.
Fontilles – Vall de Laguar
Fontilles és un nucli populacional que forma part de la Vall de Laguar. És conegut, principalment, pel Sanatori San Francisco de Borja que allí es trobava. Aquest centre va obrir les portes el 1909 per donar asil, protecció i sanació als malalts de lepra. De fet, actualment hi ha la Fundació Fontilles que segueix donant suport i servei a persones dependents oa malalts crònics, entre d'altres. Actualment, a la població hi ha l'Hospital Ferris i el Centre Geriàtric Borja.
Més que un lloc terrorífic, es tracta de tot al contrari. És difícil d'explicar, però, en endinsar-te entre els seus carrers, una sensació de pau i tranquil·litat recorre el teu cos. Es respira serenitat i naturalesa, encara que, actualment, no es permet entrar a la població a visitar els seus llocs sense ser més que un mer visitant de pas.
Fontilles és un enclavament assossegat en plena vall on la malaltia per la qual se li va donar a conèixer el marcarà per sempre. És per això que, els episodis de repúdia i incomprensió a què estaven sotmesos els pacients que hi acudien són objecte d'històries curioses, tristos i commovedores. Potser aquestes, a hores d'ara, resulten esgarrifoses, però pel rebuig cap a aquest tipus de tracte que provoquen.
I tu, coneixes algun d'aquests llocs o algun altre digne d'esment?
Fantaria la casa, del bandoler Josep de la Tona al Seguili, actualment en ruïnes però conserva la taula exterior de pedra, segons contenia túnels que la comunicaven per ell fugir. De tota manera, molt interessant
Llombai wird wieder hergerichtet
El més terrorífic de tots és l?edifici d?Hisenda que hi ha a Dénia. Entres sa i sals sense gota de sang. És ple de vampirs i sangoneres…
Totalment d'acord …
Where is it tho? I really love exploring abandoned places
Molt interessant tot. No en conec més que un, la bassa dels arcs, a Xaló (la bassa dels arcs, Xaló) i em va semblar molt bonica; és una llàstima que no se segueixi utilitzant, encara que potser ja no calgui. Pel que fa a la leproseria de Fontilles, la meua mare donava cada any una certa quantitat de diners com a ajuda. No he estat allà, però crec que feien una tasca estupenda.
East of Pego, just off the CV-700 és a ghosttown. Development stopped in 2008 when the financial crisis hit. It's fantastic to cycle through.