Una xicoteta investigació personal, una publicació en un llibre de festes i l'interès dels experts en turisme de Pego conformen aquesta Història d'observació del patrimoni i la necessitat de donar-lo a conèixer per mantindre-lo viu. I al centre de tot, unes cares.
Els cares de l'aigua (cares de l'aigua) són les rematades ornamentals i decoratives de les canaletes de desguàs de ferro forjat de moltes cases. A simple vista, si no les coneixes, passen desapercebudes, i més amb la rapidesa en què es viu ara. Són característiques dels centres històrics de molts pobles valencians ia la Marina Alta han tornat a agafar força, sobretot a Pego, on se centra aquest relat.
Tot va començar amb Victòria Carrió Roldán, historiadora del art, docent a Catalunya i pegolina de naixement. En un dels seus tants retorns a Pego en períodes de vacances estivals, va començar a mirar aquests elements, que sempre havien estat allà i passaven desapercebuts, amb una nova atenció. Aquesta necessitat personal de reconnectar amb el poble que la va veure créixer, dialogant amb un paisatge urbà que havia canviat significativament, el va portar a iniciar una xicoteta investigació.
La motivació principal de la investigadora va ser la de reflexionar sobre la relació entre els habitants, el seu entorn arquitectònic i la memòria local. Val a dir, com ella mateixa afirma, que la seva formació a Història de l'Art li va proporcionar una mirada analítica cap als elements patrimonials, fins i tot aquests més quotidians.
Un any de treball: identificació, fotografia i un mapa digital
El seu treball es va centrar en la identificació i fotografia de les cares que anava trobant a les façanes del municipi. Familiars i amics la van ajudar a enriquir el procés de recopilació. Amb Google Maps, va geolocalitzar i nomenar cada element fotografiat per conformar un mapa digital. Aquest treball es va estendre durant un any, des d'agost del 2020 fins a l'agost del 2021.
El mapa documenta un total de 469 cares de l'aigua a Pego i l'autora identifica fins 18 models o cares diferents, entre nens o querubins, dones i homes de diferent edat i aspecte físic i fins i tot animals o éssers més abstractes. El mapa és accessible al públic a través d'un enllaç.
L'acte de comptar i situar les cares al mapa li va permetre fer una lectura històrica del urbanisme de Pego. Va observar que la seva presència delimita perfectament fins on arribava el poble als anys 40 i 50. On acaben les cares de l'aigua i comencen les canaletes modernes de plàstic, es marca la frontera entre el nucli històric i l'expansió urbana posterior sobre l'horta de l'època.
Després de la recopilació, la posada en comú del treball amb el seu oncle Fernando Oltra Naya, aficionat a documentar i fotografiar els canvis urbanístics de Pego, el va portar a redactar un article integrant les seves reflexions sobre les cares amb les aportacions i els materials que tenia el seu oncle sobre altres elements urbans.
La difusió pública: del llibre de festes a loficina de turisme
El llibre de festes de Pego el 2023, a través de l'arxiver municipal, va ser el mitjà de difusió que va portar el treball personal al públic. "És molt interessant el nostre llibre de festes, perquè considero que funciona com una publicació d'història local, amb estudis, poesies i fotografies antigues, més enllà de la programació festiva", afirma Carrió.
La història més recent de la investigació es trasllada a la oficina de Turisme de Pego i les Valls. Allí, tal com explica Mari Nieves Major, tècnica de Turisme de Pego, recopilen tot el material que pot resultar interessant per adaptar-lo al seu àmbit de treball.
Va ser a les pràctiques de Françoise Crespo, alumna del taller de ocupació de Dinamització Comunitària de CREAMA, quan es va recuperar el tema de les cares de laigua. L'alumna va crear la ruta dinamitzada «Llegendes, Misteris i Curiositats: Coneix Pego d'una manera diferent», on narra moments clau de la vila.
La darrera part de la ruta explica el origen de les cares de l'aigua, la simbologia i el context històric, mostrant exemples en diversos carrers del nucli antic. Tot i que l'estudi de Carrió anota 469 cares, «calculem que hi pot haver moltíssimes més», apunta Major. Pego no és l'única localitat que les conserva: a Pedreguer o la Vall de Gallinera també es poden observar, segons apunta la tècnica de Turisme.
De la col·laboració de Crespo, i la nova ruta dinamitzada, amb una altra alumna en pràctiques de Comunicació Audiovisual a l'oficina de Turisme de Pego, Lara Musso, les cares de l'aigua de Pego han tornat a tornar a estar en boca de tots. Gràcies a un vídeo publicat a les xarxes socials, ara l'article i el mapa de Victòria Carrió tenen el complement perfecte per a atraure noves mirades cap a aquestes «cares» oblidades.
Simbolisme i funció de les cares de l'aigua
D'una ullada semblen simples elements decoratius ubicats a les canaletes que expulsen l'aigua de pluja lluny de les façanes. Tot i això, nombrosos articles i investigacions els atribueixen altres funcions. Segons explica Carrió, i coincideix Crespo, tot apunta que el seu propòsit principal és protegir la llar i els seus habitants. Vigilar o controlar l'entrada de la casa del que poguera entrar o eixir amb l'aigua.
Carrió el vincula a una possible herència romana de col·locar cares en fonts i llocs amb aigua, associada a supersticions sobre esperits o perills que hi podien habitar. També les anomena «xicotetes gàrgoles valencianes»: igual que a les catedrals medievals les gàrgoles desaiguaven la pluja i protegien el temple amb el seu aspecte grotesc, aquestes cares rematen el baixant de l'aigua pluvial mentre exerceixen una funció simbòlica.
Tot i que nombrosos articles coincideixen amb la seva explicació, la investigadora subratlla que la seva narració només és una aproximació reflexiva des de la història de l'art.
Datació i origen de les cares de laigua
És difícil datar amb exactitud l'origen de les cares de l'aigua. Carrió i Crespo expliquen que materialment tot apunta al moment de la expansió de la indústria de la fosa i el metall a la Comunitat Valenciana. No són un producte d'una artesania única, sinó de fosa de ferro, principalment, fabricats en sèrie.
De fet, algunes peces porten inscrits els noms dels negocis que s'hi dedicaven. D'aquesta manera, es podria situar l'aparició de les cares entre mitjans del segle XIX i principis del XX, reconeixent el renom de nombroses empreses de València o d'Alcoi, per exemple, dedicades a la fosa ia aquests materials.
Perills i riscos per a la conservació
Les conclusions de Carrió assenyalen alguns riscos que podrien fer perillar el futur de les cares. Entre ells, que en passar desapercebudes a causa de la quotidianitat que les envolta, es tornen «invisibles». Carrió sosté que només quan es reconeix i es dóna valor a un element es pot començar a protegir, si no s'identifiquen com a patrimoni, és fàcil que desapareguin sense que ningú ho noti. Això les deixa vulnerables davant de decisions dels propietaris o intervencions municipals que no requereixin consens.
En aquest sentit, la renovació urbanística i la modernització fan canviar ràpidament el paisatge urbà. Les reformes de façanes o la construcció noves infraestructures poden implicar l'eliminació d'aquests elements antics per substituir-los per materials moderns.
Testimonis silenciosos de la història
Per a la investigadora, aquests elements són «testimonis» de la vida del poble. La seva percepció la porta a afirmar que les cares de l'aigua signifiquen la permanència davant del canvi. «Si els objectes poguessin parlar, aquestes cares explicarien la història de totes les persones que han habitat aquests carrers», pensa.
No són simples tubs, sinó elements que humanitzen l'arquitectura i permeten llegir el passat del poble. En reconèixer-les i conservar-les, actuen com punts de referència que permeten construir la memòria col·lectiva i la identitat de Pego.
