OPINIÓ | Paula Dólera, Secretària de l'Associació Animalista Els Poets de Pedreguer, i Carlos Javier Sapena Martín, President de l'Associació per a la Defensa dels Herbívors contra els Incendis (ADHIF)
La mort de l'arruïn abatut fa uns dies a Dénia reobre el debat científic i ètic sobre la gestió d‟una espècie sotmesa a la Comunitat Valenciana a una de les polítiques d‟eradicació més intenses d‟Espanya.
Hi ha fets la importància dels quals no resideix únicament en el que passa, sinó en la naturalitat amb què som capaços d'acceptar-los. La mort de l'arruïn abatut a Dénia pertany a aquesta categoria d'esdeveniments que revelen un poc més profund que un simple incident amb fauna silvestre. Revelen una manera de mirar el món.
Durant més de 24 hores, l'arruïna va passejar desorientat pel nucli urbà de Dénia. Avançava sense rumb aparent, cercant una eixida en un entorn que no podia comprendre. No era un depredador. No mostrava cap comportament agressiu. Era un herbívor salvatge fora de lloc, atrapat entre la por i el desconcert. La seva fugida va acabar amb un tret.
El cas de Dénia no constitueix una excepció. Constitueix l'instant en què una realitat silenciada durant anys va irrompre a l'espai públic. Mentre centenars d'arruís són abatuts cada temporada a la Comunitat Valenciana, generalment en forests públiques, espais naturals, paisatges protegits i altres terrenys on l'administració desenvolupa els seus programes de control, aquest animal va aparèixer on ningú no podia apartar els ulls. Va caminar desorientat entre persones que van assistir a la fugida i, finalment, a la mort. I això va ser precisament el que va fer diferent aquest cas: per una vegada, la societat va poder contemplar les conseqüències d'una política que habitualment s'executa lluny de la vista i, massa sovint, també lluny del debat.
I quan alguna cosa oculta es fa visible, també s'haurien de fer visibles les preguntes.
La primera afecta la pròpia base científica sobre la qual se sosté bona part de la gestió actual. La qüestió de fons és si aquesta política respon realment al millor coneixement científic disponible o si, al contrari, s'ha acabat convertint en una resposta pràcticament automàtica.
La inclusió de l'arruï al Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores ha orientat la seva gestió cap a polítiques de control i eradicació. Aquest marc legal no eximeix una obligació essencial: que cada decisió irreversible estigui sustentada en la millor evidència científica disponible i en un criteri de proporcionalitat. Convertir aquesta classificació en sinònim d'un consens científic absolut suposa simplificar un debat que està lluny d'haver acabat.
Precisament per això, fa anys que diversos investigadors defensen la necessitat de revisar la gestió de l'arruïna a la llum del coneixement científic acumulat durant les últimes dècades. Entre ells hi ha Jorge Cassinello, investigador del CSIC i un dels majors especialistes internacionals en aquesta espècie. En aquesta mateixa línia també s'han pronunciat investigadors com Sergio Enguía o Alfonso San Miguel Ayanz, que plantegen models de gestió adaptativa, basats en l'avaluació de cada territori i no en solucions uniformes.
No sostenen que l'arruïna no s'hagi de gestionar. El que qüestionen és que l'eradicació s'hagi convertit, en molts casos, en l'objectiu prioritari fins i tot abans de valorar altres estratègies de maneig.
La ciència no avança mitjançant certeses inamovibles. Avança revisant hipòtesis, incorporant noves dades i corregint-ne les pròpies conclusions. La gestió pública hauria de fer el mateix.
A aquesta discussió científica s'hi afegeix una altra paradoxa. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) manté l'arruï catalogat com a espècie Vulnerable a la seva àrea natural de distribució del nord d'Àfrica.
Hi ha, a més, una dimensió econòmica sobre la qual gairebé no es parla. Tot i que la normativa estatal i autonòmica sobre espècies exòtiques invasores prohibeix la comercialització de l'arruï (*), des de fa anys s'anuncien públicament a la província d'Alacant recollides de fins a 3.000 euros, oferides tant per particulars com per empreses del sector cinegètic, com Hunty o CAZALICANTE. A la vista dels 1.379 arruïs abatuts oficialment a Alacant durant les temporades 2024-2025, resulta difícil entendre el silenci de la Generalitat davant d'una activitat que podria moure més de quatre milions d'euros.
Convé recordar, a més, que l'arruïda mai no va arribar per si sol a la península ibèrica. Va ser introduït deliberadament per l'ésser humà el 1970 a Sierra Espuña amb fins cinegètics. La seva posterior expansió deriva d'aquella decisió inicial. No estem, per tant, davant d'una invasió espontània de la naturalesa, sinó davant de les conseqüències d'una actuació humana les decisions de la qual continuen condicionant hui el debat sobre la seva gestió.
No deixa de resultar paradoxal que el mateix animal que durant dècades va ser considerat un recurs cinegètic i va generar activitat econòmica siga presentat hui exclusivament com un problema la solució del qual sembla passar per la seva eliminació sistemàtica.
Tampoc totes les administracions públiques han interpretat aquesta qüestió de la mateixa manera. Mentre que la Comunitat Valenciana ha apostat per polítiques d'eradicació especialment intenses, altres comunitats autònomes han mantingut models de gestió més equilibrats, combinant el control poblacional, l'aprofitament cinegètic i altres eines de maneig.
Les dades oficials mateixes reflecteixen la intensitat d'aquesta política. Durant el període 2024-2025 van ser abatuts 1.423 arruïs a la Comunitat Valenciana. D'aquests, 1.379 van correspondre únicament a la província d'Alacant, davant de 44 a València i cap a Castelló, segons dades de la Vicepresidència Tercera i Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures, Territori i de la Recuperació.
Davant d'això, altres comunitats autònomes han optat per diferents enfocaments. Especialment significatiu resulta el cas de la Regió de Múrcia. El seu Consell Assessor Regional de Caça i Pesca Fluvial va analitzar recentment els darrers estudis científics sobre la situació d'aquesta espècie amb l'objectiu de sol·licitar al Ministeri per a la Transició Ecològica la descatalogació de l'arruïna com a espècie exòtica invasora i la seva consideració com a espècie naturalitzada. La proposta es recolza precisament en els informes elaborats per l'equip de Jorge Cassinello.
Si la ciència conduís inevitablement cap a una única resposta, difícilment existirien diferències tan marcades entre administracions sotmeses al mateix marc legal.
Des del 2007, l'Associació per a la Defensa dels Herbívors contra els Incendis Forestals (ADHIF) reclama una revisió de la catalogació i de les polítiques aplicades a l'arruïna. La seva proposta no consisteix a renunciar a la gestió, sinó a substituir l'eradicació sistemàtica per decisions sustentades en l'evidència científica més recent, la proporcionalitat, la gestió adaptativa i el benestar animal.
Es pot compartir aquesta posició o no. El més difícil de justificar és que un debat científic real siga pràcticament ignorat per les polítiques públiques.
Però aquesta realitat no és només científica. També interpel·la l'ètica amb què una societat decideix relacionar-se amb la fauna silvestre.
La protecció de la biodiversitat és una obligació indiscutible, però també ho és preguntar-se si la mort s'ha de convertir sempre en la primera resposta. Una societat que aspira a relacionar-se de manera ètica amb els animals hauria d?explorar totes les alternatives disponibles abans de considerar indiscutible l?eliminació d?una vida.
L'arruïna no va triar arribar-hi. Va ser portat per decisions humanes. Hui són també decisions humanes les que en determinen el futur. La responsabilitat mai no ha estat de l'arruïna. Ha estat nostra.
El que ha passat a Dénia no hauria de quedar reduït a una discussió puntual sobre una espècie concreta, sinó que ens hauria d'obligar a qüestionar de debò el model de convivència que estem construint amb la fauna silvestre. Massa sovint, la presència d'animals només es tolera mentre no altera els nostres interessos o el nostre benestar quotidià; tan bon punt apareix la incomoditat, se'n reclama la gestió immediata, ràpida i aparentment definitiva, com si els conflictes amb la naturalesa es poguessin resoldre sense costos ni efectes secundaris. Aquesta lògica durgència i simplificació ignora les conseqüències ecològiques i ètiques de les nostres decisions, i revela una relació profundament desequilibrada amb lentorn que compartim.
Però el veritable problema ja no és només l'arruïna. És l'extraordinària facilitat amb què una societat moderna accepta que la mort es pugui convertir en un procediment administratiu. Només cal una classificació legal perquè deixem de veure un animal i comencem a veure un expedient. Només cal una etiqueta perquè desapareguin preguntes que haurien d'acompanyar qualsevol decisió definitiva i cruenta.
Una societat veritablement civilitzada no és aquella que resol més de pressa els seus conflictes amb la natura. És aquella que es resisteix a acceptar que la mort pugui convertir-se, gairebé sense discussió, en la forma més senzilla de resoldre'ls.
* L'article 64.3 de la Llei 42/2007, de 13 de desembre, del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, disposa: “La inclusió al Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores comporta la prohibició genèrica de possessió, transport, trànsit i comerç d'exemplars vius, sobre les seves restes incloent el comerç exterior”. Reial Decret 630/2013, del 2 d'agost, art. 7.1 (prohibició de possessió, transport, trànsit i comerç de les espècies catalogades).
Article 4.1.b) del Decret 213/2009, de 20 de novembre, del Consell, pel qual s'aproven mesures per al control d'espècies exòtiques invasores a la Comunitat Valenciana, que prohibeix el comerç, el trànsit o la cessió dels exemplars vius de les espècies incloses en el seu Annex I
Em sembla una salvatjada el que s'ha fet i segons aquestes dades que desconeixia, que es permeti i no es faci res. Molta notícia rosa i escombraries i tot això amagant-ho dels ciutadans. Que el govern permeti que això passi és per ficar-los a la presó tots ells, els que subjecten les armes i qui dóna l'ordre i encobreix. Vergonyós, i nosaltres som els humans racionals???