OPINIÓ | Compromís Marina Alta
Hi ha una sensació cada cop més extendida a la Marina Alta. No és una percepció exagerada ni una consigna partidista. És una conversa recurrent a les carrers, als bars, a les reunions familiars: viure aquí s'està convertint en un privilegi.
No perquè faltin cases. Sinó perquè els que es construeixen no estan pensades per a la majoria.
El marc socioeconòmic: una comarca vulnerable
Les xifres ho confirmin. La Marina Alta destaca entre les comarques de la Comunitat Valenciana pels seus indicadors negatius de renda i condicions de vida. La taxa de risc de pobresa afecta prop del 25–27% de la població, molt per sobre de la mitjana autonòmica, i la proporció de persones en situació dexclusió social i carència material és de les més elevades de tot el territori valencià.
Això significa que moltes famílies –no unes quantes– tenen ingressos que estan per sota del llindar de la pobresa o pateixen mancances en aspectes essencials de qualitat de vida. A més, la renda mitjana per unitat de consum a la comarca es troba clarament per sota de la mitjana autonòmica.
És un retrat d'una comarca que, malgrat la seva fama turística i la pressió urbanística, és una de les zones més precàries i amb més vulnerabilitat social de la Comunitat Valenciana. I, paradoxalment, no és un accident.
Perquè el model productiu que se'ns ha venut durant anys, basat en la construcció i el turisme residencial, no ha generat riquesa estructural per a la majoria. Ha generat activitat temporal. Però també precarietat estructural.
No és casualitat que les comarques amb majors índexs de pobresa del País Valencià segueixen precisament la Marina Alta, la Marina Baixa i la Vega Baixa, totes elles fortament dependents d'aquest model basat en la construcció i el turisme residencial.
El relat del creixement infinit
En els darrers anys hem vist com es reactivaven o anunciaven projectes de gran impacto: el PAI de Pego, el desenvolupament de Patmore a Benissa, el PAI de Llíber, la nova promoció a l'entorn de La Sella entre Jesús Pobre i Dénia. Projectes diferents en dimensió i context, però amb un denominador comú: habitatge de gamma alta, orientat a un mercat amb gran capacitat adquisitiva, sovint vinculat a la segona residència oa la inversió internacional.
El relat oficial parla d'inversió, ocupació i dinamització econòmica. El problema no és aquest. El problema és el model que s'està consolidant. I també qui ho facilita.
Quan la major part del que es planifica i es facilita des de les administracions és habitatge de luxe, el missatge és clar: el territori és un producte comxicotetiu. Un actiu atractiu per al capital. Un territori convertit en mercaderia.
El Consell del Partit Popular ha deixat clara la seva aposta per la simplificació urbanística i per un marc més flexible per al sector immobiliari. I als ajuntaments governats pel mateix partit, com Benissa o Llíber, no hem vist una oposició ferma a aquest model. Més aviat al contrari: el fomentin.
Però un territori no és només sol. És poble i és veïnat. És gent que treballa, que paga impostos, que vol formar un projecte de vida. I aquesta part cada vegada té més dificultats per quedar-s'hi.
Quan el luxe marca el preu
Els preus del lloguer a la comarca han licitat de manera agressiva. A molts municipis trobar un pis per menys de 700 o 800 euros és ja una excepció. I no parlem de vivendes amb piscina i vistes al mar, sinó de pisos normals. Mentrestant, els salaris mitjans no han crescut al mateix ritme. Una persona jove amb un sou de 1.200 o 1.300 euros no pot assumir aquests imports sense destinar una part desproporcionada dels seus ingressos al lloguer.
Això no és ideologia. És matemàtica.
Patmore a Benissa és un exemple evident: habitatges d'alt nivell, disseny cuidat i un entorn privilegiat. Tot impecable des del punt de vista comercial. Però cal fer-se la pregunta incòmoda: quantes persones del municipi podran accedir a eixa oferta? Quants joves de Benissa compraran allà la seva primera vivenda?
La resposta és evident.
I mentre s'impulsin aquest tipus de projectes, no veiem una aposta decidida per ampliar parc públic d'habitatge, per exigir percentatges reals d'habitatge assequible o per condicionar el creixement a les necessitats de la població local. La inacció també és una manera de governar.
El mateix passa amb els projectes vinculats a entorns com La Sella. Urbanisme de qualitat, sí. Però orientat a un segment molt concret del mercat. I quan el segment dominant és el del luxe, el conjunt del mercat es veu arrossegat cap amunt. El sòl és revaloritza. Les expectatives de preu canviïn. Els propietaris ajustin l'alça. I el lloguer no baixa; puja.
Després ens sorprenem que la gent hagi de marxar a municipis de l'interior o directament fora de la comarca per poder emancipar-se.
I no és només una qüestió dhabitatge. Aquest model també sobrecarrega infraestructures, serveis sanitaris, carreteres, recursos hídrics i espais naturals. Municipis pensats per a una població estable es veuen desbordats durant mesos, mentre la planificació pública sempre a dalt tard.
Comarca en venda no és un eslògan exagerat. És la descripció de la realitat.
Una costa cada cop més “flexible”
A tot això s'hi afegeix un altre element preocupant: la flexibilització de la protecció territorial. El govern valencià, el govern del Partit Popular, ha impulsat una modificació normativa que reduïx la distància de referència per a determinades construccions hoteleres a la franja litoral, passant de 500 metres a 200 metres en el marc d'un decret de simplificació.
El nom és suggerent. Simplificar sempre sona bé. El problema és què és simplifica.
Quan es redueixen marges de protecció en plena emergència climàtica, amb temporals cada cop més intensos i amb regressió del litoral documentada, no estem davant d'una decisió menor. Estem davant d'una opció política. Una opció que envia un missatge al sector immobiliari: hi ha més espai disponible i menys escombraries.
Ens diran que hi ha criteris tècnics, que hi ha controls paisatgístics, que no es permetrà cap barbaritat. Però la història urbanística valenciana ens ha ensenyat que quan es relaxin límits, la pressió augmenta. I quan la pressió augmenta, el territori acaba pagant.
Paga en paisatge. Paga en identitat. Paga en la transformació irreversible d'un entorn que deixa de ser poble per esdevenir urbanització. I quan el paisatge es transforma sense límits, també es dilueix la nostra manera de viure i de ser.
El debat real: per a qui és governa?
No estem parlant només de medi ambient. Estem parlant de model econòmic i social. D'un model que aposta per continuar expandint oferta vinculada al turisme i al luxe mentre el dret a l'habitatge per a la població resident queda en un segon pla.
Perquè el debat de fons és aquest: per a qui és governa? Per qui és planifica? Per qui és construeix?
Si la prioritat és captar capital extern i consolidar la comarca com a destinació residencial internacional, el camí actual és coherent. Si la prioritat és garantir que la gent que ha nascut aquí, que hi treballa i que vol viure aquí pugui fer-ho en condicions dignes, llavors alguna cosa no està funcionant. I els governs que tenen la responsabilitat de decidir —Consell i els ajuntaments— no poden continuar fent veure que no hi va.
Comarca en venda
La Marina Alta corre el risc de convertir-se en un espai cada cop més orientat -si no ho és ja- al consum residencial i cada cop menys pensat per a la vida quotidiana de la seva gent.
No és tracta d'estar en contra de tot. És equilibri. D'acompanyar qualsevol desenvolupament amb polítiques potents d'habitatge públic, mobilització de vivendes buides, control real de l'especulació, protecció del territori. Es tracta de governar amb una mirada ampla, no pas amb la lògica de la rendibilitat.
Quan tot s'orienta cap al luxe, el resultat és clar: luxe per a uns, va expulsar per a altres.
I la pregunta que queda sobre la taula és incòmoda però necessària: volem una comarca per viure o una comarca per sobreviure?
